dimecres, 4 de juny del 2014

eigues?! (1)

quina alegria trobar a internet l'expressió "eigues?!", escrita així,  tal com vaig pensar que la transcriuria, amb l'interrogant i l'exclamació!

fa uns dies, vaig sentir-li-la dir a mon pare (o sentir-la-hi?, o sentir-l'hi?), i em va fer molt de goig, però em sap mal no recordar ara en quin context la va dir, me catxis...

després, he intentat recordar possibles situacions en les quals he pronunciat o he trobat l'expressió, quins significats interpreto que pot tenir (perquè no els sé del cert), quines accepcions deu tenir realment, quina forma verbal deu ser considerada (si és que algú la considera d'alguna manera, que espero que sí), quina barreja de formes verbals m'evoca, on se deu dir...

eigues?!

abans de recórrer a preguntar-ho a algú (no sé si dir "a algú" o "a ningú", i acabo triant "a algú" perquè preguntar-ho "a ningú" me sembla una mica absurd -a pesar que la inseguretat lingüística que sento em diu que falta que et semble més coherent dir-ho d'una manera per a que la correcta sigue una altra-), abans de buscar-ho en algun diccionari o abans de mirar si podia trobar-ho a internet, estos dies anava cavil·lant això que comentava al paràgraf anterior (tan llunyà quan t'emboliques d'estes maneres), i, davant los molts dubtes que tinc, insatisfeta de vore que, si només partixo de la meua ignorància i de suposicions, me dec estar perdent lo suc de l'expressió, pensant que fins i tot puc estar tergiversant-la, avui m'he trobat amb la necessitat d'acabar recorrent a preguntar-ho a algú, o a buscar-ho a internet i en diccionaris.

com les meues indagacions (per a variar), en lloc de simplificar-me les coses, m'han portat a noves galàxies on només de començar a explorar ja torno a sentir-me perduda (gustosament, però una mica col·lapsada),  de moment, en un següent post que avui no faré (perquè la nit passada he dormit molt poc i esta nit hauria de dormir una mica més, cosa que en principi hauria de ser fàcil), intentaré resumir, tant com pugue, les primeres impressions que cavil·lava abans de recórrer a... blablablà, o sigue:

- en quines situacions diria jo que he pronunciat o he trobat l'expressió "eigues?!";
- quins significats interpreto que pot tenir l'expressió;
- quines accepcions penso que pot tenir realment;
- quina forma verbal me sembla que deu ser considerada "eigues";
- quina barreja de formes verbals m'evoca;
- on se deu dir (però això no em caldrà resumir-ho perquè no arribo a imaginar-ho ni sé si podria averiguar-ho, de manera que és més aviat una pregunta retòrica);
- etcètera (i en això em concediré el favor de tampoc intentar resumir-ho, per no liar encara més la troca).

en un altre post, més avant, com a mínim m'agradaria esbossar alguna cosa d'estes galàxies que he trobat avui i que m'han resultat apassionants, en les quals m'esforçaré a no tornar a entrar esta nit per mor d'intentar conciliar el son abans que em toque tornar a aixecar-me.



només per acabar, una anècdota d'este matí que m'ha fet morir de riure:

ahir, a l'hora de dinar, me van trucar del col·legi de la sara per a dir-me que la xiqueta havia caigut al pati jugant amb unes amigues a donar voltes sobre si mateixes, a vore qui aguantava més rato girant. en la caiguda, va fer-se un bony al cap, i ara, amb lo gel que li hem posat, ja li ha baixat bastant, però diu que veu ratlles i triangles..., pos vinc de seguida a buscar-la i anirem a urgències...

vam anar al c.a.p., van explorar-la, va passar la tarde a casa i ella està bé, a part del bony i d'unes rascades.

este matí, li tocava gimnàstica i m'ha preguntat si no li faria una nota a l'agenda demanant al mestre que avui no en fes. mentre li escrivia la nota, quan anava per la cinquena línia, la sento que murmura: i quan la iaia de la iaia de la iaia, l'any mil set-cents...

jo que la miro i me la trobo repenjada a la taula, amb cara de paciència quasi infinita, i ella que em diu: dona, mama! no trobes que sobren estes tres línies?



 


6 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

He, he, he... M'encanten les anècdotes dels teus xiquets. La Sara és sàvia... Segur que tenia raó...

Eigues?! Espero amb impaciencia el teu segon post, perquè no ho he sentit a dir mai... I ja saps que les coses de la llengua m'encanten...

I acabaré el comentari, abans que sobrin tres línies...

Petonassos als tres...

iruna ha dit...

avui tampoc escriuré el segon post, carme, però espero fer-ho un dia d'estos.

"veigues" amb la ve baixa tampoc te sona?? les dos paraules vénen a ser el mateix, però em fa l'efecte que quan ho diem sense la ve baixa, l'entonació i el matís és diferent. és una de les coses que vull comentar, i a part m'agradaria preguntar a més gent a vore si també els ho sembla o si és només una impressió meua.

tu també ets sàvia com la sara :)

una abraçada

Carme Rosanas ha dit...

Veigues, si que em sona, i tant! Ja vaig pensar que podia ser el mateix o semblant... Però no n'estava segura...

Jo a "veigues" li trobo el sentit d'una sorpresa un pèl desencisada, com amb una certa impotència, com qui diu "quines coses" també podria ser que sigui jo que ho veig així...

iruna ha dit...

m'alegra molt que m'expliques això, carme, perquè lliga bastant amb el que et comentava de la diferència de matís entre "veigues" i "eigues?!".

a mi també em fa la impressió que "veigues" ho diem, a vegades, amb este sentit de sorpresa desencisada i amb una certa impotència, tal com dius tu.

a vegades, també, amb un to com de molèstia, de rebuig, com dient "mira tu què s'han pensat", "veigues...".

també ho diem quan li demanem a algú que face alguna cosa (veigues!, dóna'm les claus), que mire alguna cosa (veigues què fa la xiqueta), que mos digue la seua opinió (veigues això, què et sembla)...

a l'"eigues?!", en canvi, entonat així, com una pregunta, li trobo un significat més precís, molt diferent als d'abans: també amb una certa sorpresa, però amb alegria i complicitat, com preguntant-li a algú "veus que bé?", encara que també a vegades ho diem sense dir-li a ningú sinó senzillament alegrant-mos natros mateixos per alguna cosa: "eigues com balla?!", "eigues que xulo t'ha quedat lo dibuix?!", "eigues quin coc més bo!"... o senzillament dient "eigues?!".

si bé "veigues" me sembla que pot ser ambivalent, vull dir que també podríem dir "veigues com balla?!", no ho acabo de vore clar.

el que sí que m'estranyaria més és trobar un "eigues" en algun dels sentits que comentàvem del "veigues", amb aquell to de desencís, de molèstia, de queixa...

estes cabòries formen part dels dubtes que explicava, carme.

amb això ja m'has ajudat a escriure bona part de l'"eigues?! (2)" :)

una abraçadeta

Carme Rosanas ha dit...

Vaig oblidar de dir una cosa, que el teu "veigues" i la interpretació que jo li dono, en el meu cas el convertiria en "veges" que és com jo ho he sentit, una paraula i l'altra, jo les considero expressions equivalents en varietats dialectals diferents.

En canvi a "eigues" no li sé trobar cap equivalència que jo hagi sentit abans, per això confirmo que no ho havia sentit mai. I amb l'explicació que dónes encara n'estic més convençuda.

iruna ha dit...

carme, ets un sol. quin goig poder compartir estes coses...

i "veges" com ho pronuncieu? "bejas"?? en castellà potser sería com "ya ves...", no?

aquí a vegades també diem "vaiga", que suposo que vindria a ser més aviat un "vaja", o en castellà com un "vaya".

lo primer vindria de "veure" i el segon d'"anar"?

trobes que entre "veges" i "vaja" trobaríem també matisos de quan diem una cosa o l'atra?

de la paraula "eigues" vaig trobar alguna referència de toponímia, algun cognom, en alguna banda em va semblar que ho usaven pel plural d'aigua (eiga, eigues), i d'egua (femella del cavall), suposo que fent lo singular "eiga" i no "eigua", perquè si no dirien "eigües", potser, no ho sé...

una atra abraçada!