who put a spell on who?

"I put a spell on you", natacha atlas 

avui, escoltant esta cançó interpretada per natacha atlas, qui la canta com posseïda, me preguntava qui o què hi ha dins d'ella utilitzant-la per a dir el què està dient d'esta manera, amb tanta ànsia, i a qui pot estar-se dirigint quan li diu, exclamant-se, que és "seu", una vegada i una atra.

algú per qui sent desfici, a qui vol obsessivament, algú que fa coses que no voldria que fes, i de qui diu que tant se val què face o dixe de fer, o què pugue sentir. algú a qui considera "seu".

no podria ser la pretensió política de qui aspira a governar, vestida amb diferents indumentàries o disfresses?: ideologies, religions, sistemes...

i si la mateixa idea de "democràcia" no és també res més que una d'estes vestidures enganyoses que mentre diu que no enganya canta lalalalalala?

i a qui li canta?

a natros?


som natros qui escoltem la cançó?

i no som natros també qui la fem?

I put a spell on you

'cause you're mine.

lalalalalala

 

you better stop the things you do.

I ain't lyin',

lalalala-lying, lying...

 

I can't stand it

you're running around

I can't stand it when you put me down

lalalala

and it's a heartache

because you're mine.

 

 

I put a spell on you

because you're mine

lalalalalala

you better stop the things you do

I ain't lying,

lalalala-lying, lying...

 

I love you, ba-heb-bak,

I love you anyhow

And I don't care if you don't want me

I'm yours right now

I put a spell on you

because you're mine.

te vaig fer un encanteri

perquè ets meu.

lalalalalala

més val que pares de fer el que fas,

t'ho dic de veritat, no t'enganyo,

de veritat.

no suporto

com correteges,

no puc resistir 

com me rebaixes,

lalala,

i em fa mal lo cor

perquè ets  meu.

 

te vaig fer un encanteri

perquè ets meu.

lalalalalala

més val que pares de fer el que fas,

t'ho dic de veritat, no t'enganyo,

de veritat.

te vull, te desitjo,

te vull sigue com sigue,

i no m'importa si tu no em vols a mi:

sóc teua

i t'he fet un encanteri

perquè tu ets meu.

 

s'ha feito de nuey

"s'ha feito de nuey", Bal d'Echo, "Subordán" (1981)

jota aragonesa... aragonesa

 

 

s'ha feito de nuey,

tú m'aguardas ya,

lo peito me brinca

en tornar-te a besar.

 

lo nuestro querer

no se crebará,

anque charren muito

y te fagan plorar.

 

yo no'n quiero vier

güellos de cristal

mullaos por glarimas

que culpa no han.

 

escuita, muller,

dixa de plorar,

yo siempre he estao tuyo,

tú mía has de estar.

 

dicen q'un querer

ye de dos no más,

y que ye más fácil

fer-lo caminar,

 

cuando l'uno caye

l'otro ha de bantar.

 

cuando l'uno caye

l'otro ha de bantar.

 

s'ha feito de nuey,

tú m'aguardas ya,

lo peito me brinca...

te quiero besar!

 

 

 

en companyia de tigris i selena

de l'epistolari (1)

una vegada, un company de classe es va esgarrifar quan va vore que jo doblegava les tapes (toves) d'un llibre mentre el llegia (allò que vas tombant los fulls i els dixes girats detràs de la contraportada), i encara més perquè el subratllava. me va dir que allò era maltractar el llibre, que els llibres s'han de llegir amb les pàgines obertes, i anar-les passant, sense doblegar-los, i que subratllar-los és embrutar-los. vaig pensar que potser tenia raó, però li vaig explicar que m'agrada poder fer anotacions al mateix llibre, allà on trobo algun dubte, o alguna cosa que em fa rumiar especialment o que per algun motiu me llama l'atenció (aquí l'Artur Quintana probablement m'aconsellaria que escrigués crida en lloc de llama, per evitar el castellanisme, sobretot si natros "ja" coneixem l'expressió cridar l'atenció, per anar "polint-enriquint-corregint" la llengua, i potser em matisaria que escrigués llama, si és que realment sempre ho diem així i cridar l'atenció pogués resultar massa forçat).

(ara no sé si m'ho invento o va ser així, però...) me sembla que vam parlar de la relativitat d'estos subratllats, perquè potser avui te fixes en unes coses i no en unes atres, i demà, en canvi, te fixaries en unes atres a les que ahir no vas donar importància, o aquelles que ahir et semblaven transcendents, avui no t'ho semblen tant.

lo fet és que, a pesar d'aquella conversa i de valorar que el company podia estar en lo cert, sempre he continuat subratllant i fent anotacions als llibres. i en este epistolari de Desideri Lombarte (1981-1989) , si algun dia volgués comentar-lo amb algú, intentar fer-ho de la meua part recollint les línies subratllades i anotacions, seria pràcticament com tornar a llegir el llibre sencer i encara multiplicat no sé quantes vegades. vull dir que no podria triar aquelles pàgines que més m'han interessat, perquè m'estan interessant totes. m'encanta i l'estic disfrutant com una camella.

però entre tantes i tantes coses que voldria comentar del llibre per tot el que m'estan aportant, avui ne transcriuré només una que és un record d'ell en relació a son iaio, a la llenya, a les flamerades, al caliu de les brases, al foc, a les cendres... i atra vegada al foc:

Per ací tot com solie anar.

Tu saps que la llenya prima -les fulles i la brancada- fa un foc ràpid, grans flamerades (diu flamerades i diria flames? jo a les flames los hi dic llames -i en lo cas que ell digués llames, com les escriuria?-, però potser flamerades sí que també ho dic així -mira que no saber ara ni com ho dic! deu ser per la inseguretat aquella...), molt de fum i poc caliu i poca brasada, molta cendra, això sí.  

I així estem, quatre brasetes, i molta cendra. Jo em temo que si un dia ve una ventada, i pot vindre, ni cendra no quedarà (jo aquí llevaria el no segur -se'm fa tan estrany!-, però ell sabrà com ho diu, o com ho volia dir). Mon iaio, recordo, abans d'anar-se'n a dormir, cada nit, fee (uf! com m'agrada que ho digue així!, sense la i ni la a de feia; jo, seguint-lo, intentaré escriure fea a partir d'ara, per molt feo que quede, sense manies, que és com ho diria, com ho dic, vaiga) com un niu a la cendra i encara en quedaven brases, roges i retillentes (paraula nova per a mi, i trobo que molt bonica; en castellà, relucientes, suposo; i jo com ho diria? relluentes?). En aquelles brases velles -del dia abans- (que guapet, com ressalta la ironia: brases "velles", del dia abans...) hi encenia el foc nou (me pregunto si ell, parlant, usaria l'hi, i penso que jo potser moltes vegades no, però a vegades sí que l'uso, potser per inflluència d'haver après que és "lo correcte", i amb lo temps, com me passa amb la ele geminada, li he anat agafant carinyo). És curiós, cada dia brases velles, cada dia foc nou.

Està clar que haurem de fer com mon iaio fee.


Desideri, Desiderio o D. Lombarte
30 de juny de 1986, en una carta a Artur Quintana


en això del nom trobo que no li hagués calgut "cedir". si així és com te diuen de xicotet, si és com te coneix la gent de sempre, si ja t'agrada que et diguen així i no te n'avergonyixes (tal com no vols avergonyir-te de la llengua que parles), per què canviar-ho?, per donar exemple?

en això, artur, trobo que no li hauries d'haver dit que convindria fer-ho (catalanitzar-se el nom propi). mon iaio va ser sempre arcadio, julián mon pare, i no per això són menos catalans, no trobes? és només la meua opinió, però comprenc les vostres cabòries, perquè també jo em trobo contínuament amb dubtes de si escriure-ho (escriure'm) així o aixà.

coses vàries

avui, mentre  hem decidit amb la sara anar passejant des de la plaça d'alfonso fins a l'auditori, passant pel parque i per la vora del riu, un molt bon amic per telèfon m'explicava els anys en què ell anava al parque amb lo col·legi, en domenge, i allà mos tancaven, amb la força de l'autoritat, perquè de fet lo parque mai ha sigut un recinte tancat, que jo sàpigue.

en esta conversa, hem fet cap a parlar del pont del tren que ja no passa per damunt de l'avinguda de la generalitat, i del pont del tren que crusava el riu i que ja no és pont de tren sinó de persones a peu, amb bicicleta, patins, patinet, cadira de rodes o cotxet, perquè l'han arreglat, convertint-lo en via verda per on pots crusar el riu tranquil·lament, de ferreries a tortosa, de tortosa a ferreries, i per les dos bandes anar-te'n o venir de més enllà.

l'ex-pont de tren ja no arriba a l'estació, i els trens que passen per tortosa ja no poden crusar-lo per a anar-se'n cap al sud; per a baixar, han de tornar per on han vingut, en direcció a l'aldea.

encara que no és un dia esplèndid per a fer fotos, li he dit al bon amic que li'n faria unes quantes per a ensenyar-li com han quedat los dos ex-ponts de tren: l'ex-pont de tren que ja ni pont és, perquè l'han desmantellat, aquell que venia de l'estació i que passava per damunt de l'avinguda generalitat, reposant dalt de les escaletes del parque; i l'ex-pont de tren que encara és pont, però de persones que no van en tren (o com a mínim no precisament en lo moment que per allí passen). ara este pont, pintat de color roig i amb passarel·la de fusta, l'han vestit per un costat amb unes tires que de lluny omplin lo riu de colors, prou separades entre elles per a no impedir la visió del riu quan estàs dalt al pont.

també hem fet algunes fotos del parque, però només unes poques, pensant que ja hi tornarem i en farem més algun atre dia. la cara que dóna al riu i que jo sempre havia conegut com "lo passeig de les bicicletes", aparcament de cotxes des de fa molts d'anys; la llotja, on ara hi ha "la casa dels gegants"; la font des d'on se veuen lo passeig central i els dos laterals principals del parque; una vista des de les escales del parque mirant cap a l'avinguda i mostrant lo buit on abans hi havia el pont del tren, sense retratar les restes de la xurreria on venien aquelles patates fregides tan bones i que ara està completament deteriorada i abandonada, envoltada de valles; i una última imatge de l'acera que toca el parque, on encara hi ha les mateixes terrasses que jo recordo de sempre, amb taules i cadires on la gent s'assenta a fer el vermut i unes aulives o un gelat o un granissat.

la primera foto està feta des de molt a prop del club de rem.

no hem arribat a mirar (i no sé) si encara sobreviu lo bar "les tres botes" que a mi em sembla recordar encara amb lo nom en castellà, "las tres botas". quedaria detràs de la xica que anuncia les ulleres de sol graduades a sixanta-nou euros.


a la llibreria Viladrich, la llibretera m'ha explicat que justament a la universitat rovira i virgili de les terres de l'ebre, a tortosa, "hi ha" una exposició dedicada a Desideri Lombarte. entro a mirar-ho ara i em trobo que l'exposició, "ataüllar el món des del molinar", ha estat oberta del 5 al 31 de maig. o sigue, que si no és que l'han prorrogat, ja faig tard.

me quedo amb les seues cartes.

este matí he sentit a la ràdio que la generalitat catalana s'està plantejant tornar a permetre les "corridas de toros" (i ho diuen així, en castellà), no per motius culturals o de tradició popular sinó senzillament perquè estan veent com munts d'autobusos i d'autocars plens de turistes (sobre tot russos carregats de quartos) que abans venien a Alfara i a atres localitats (on ja han hagut de tancar algunes ganaderies i matar els bous), ara passen de llarg en direcció a Vinaròs, on no hi ha la prohibició que sí que hi ha a Catalunya. la pela és la pela, deuen pensar. i un país nou no és barato.

per a no acabar de mal humor, lo vídeo d'un grup que ja fa temps que toquen però que he conegut ara, "riu de so", amb la cançó "ai, pageseta". una versió diferent del jardí de les delícies, viscut aquí, amb les cares contentes a pesar de tantes coses.

 

 

 

 

 

 

 



                                 "ai, pageseta!", riu de so

fabla'm

lo dia que vaig sentir les últimes declaracions de raimon a la ràdio sobre l'independentisme, me va consolar sentir-lo. ara no em pararé a explicar per què.

quan vaig arribar a la faena i ho vaig comentar amb un company, la reacció d'ell va ser: "ja s'ho faran, los valencians! no és problema meu...". lo consol de raimon un moment abans, amargor ara sentint-lo a ell.

me sembla que és la primera vegada en ma vida que em paro a buscar i a escoltar mostres d'aragonès, la primera vegada en la vida que d'alguna manera m'arriba.

ahir, ne llegia.

avui he volgut buscar-lo en veu.

a youtube, al primer intent, escrivint "habla aragonesa", he trobat este document, i poca cosa més:




després, com qui busca aigua amb esperança saurina, només canviant una lletra he provat "fabla aragonesa"... i aniré a dormir emocionada, amb una barreja de desconcert, de tristesa, de temoreta, de mala consciència i de carinyo:


ambistas / anvistas - tràiler



creciendo en aragonés



archibo audiovisual (chistau)


http://www.youtube.com/watch?v=C6H6dAp60LE
Xavier Tomàs. sobre la llengua aragonesa

(...) y de todo este conjunto de dialectos que forman el romance aragonés, paradojas de la vida, el más periférico, el más alejado a los elementos que definen en todos los manuales al aragonés, que serían los centrales, el ribagorzano es hoy en día el que más número de hablantes tiene, yo diría que supone entre el 80 y el 85% del total de hablantes de la lengua, debido quizás a su condición de dialecto vecino a una lengua fuerte como es el catalán.

la primera negreta, me sorprèn però no m'estranya.  no per molt a lluny que estiguem uns dels altres correm més risc de perdre les arrels, si allà on vivim trobem arrels fortes i vénen de la mateixa soca, encara que mos separen muntanyes, planúries, quilòmetres i quilòmetres, fronteres polítiques o barreres socials.

la segona negreta, en canvi, no acabo d'entendre-la. lo veïnatge amb una llengua forta pensava que perjudicava la pervivència d'una altra llengua més feble, perquè he sentit dir tantes vegades que la forta s'imposa sobre la feble... com quan diuen que el pes del castellà, a catalunya, amenaça el català. de la mateixa manera, lo català, entès com a llengua forta en contraposició a l'aragonès, no l'interpreten com una amenaça i sí el castellà? per què? perquè a escola i a l'entorn social ningú els obliga a parlar en català però sí en castellà? perquè l'autoestima que ha aconseguit recuperar el català anima a conrear l'autoestima del ribagorçà aragonès? per altres motius? potser vol dir que el veïnatge amb una llengua forta, mentre n'hi ha una altra encara més forta, pot crear una certa complicitat entre les dos més febles que les ajuda a sobreviure? però... i si la intermitja arribés a ignorar la més xicoteta? què passaria si, en lloc de ser bones amigues veïnes, expressament o de forma més o menys inconscient, la gran anés expandint-se, menjant-se la menuda? de fet, no ha pogut ser això (també, a part del predomini o de la dominació del castellà) el que ha contribuït a que l'aragonès s'haigue anat perdent on abans se parlava més i no estenent-se cap al sud, per exemple, o ebre avall passant per la franja? qui baixaven d'allà a dalt pel riu, no devien parlar aragonès?

per què buscar conflicte on potser no n'hi ha cap? si qui defensa la supervivència de la llengua aragonesa, se sent a gust, proper i no amenaçat amb la llengua catalana i els seus parlants, millor així que d'una altra manera. suposo que em sap greu que "aquí", a ella, la veiguéssem tan llunyana, o que fins i tot la ignoréssem.
 

(...) mejorar la autoestima de la llengua, que ha sido muy baja porque ha sido considerada una lengua de usos domésticos, una lengua rural, en contraposición al castellano que era la llengua de ascenso social y de mejorar la calidad de vida.




archibo audiovisual (ansó)


https://www.youtube.com/watch?v=lk_YthmaUVE
reblar. corto aragonés de roberto rodes

eigues?! (1)

quina alegria trobar a internet l'expressió "eigues?!", escrita així,  tal com vaig pensar que la transcriuria, amb l'interrogant i l'exclamació!

fa uns dies, vaig sentir-li-la dir a mon pare (o sentir-la-hi?, o sentir-l'hi?), i em va fer molt de goig, però em sap mal no recordar ara en quin context la va dir, me catxis...

després, he intentat recordar possibles situacions en les quals he pronunciat o he trobat l'expressió, quins significats interpreto que pot tenir (perquè no els sé del cert), quines accepcions deu tenir realment, quina forma verbal deu ser considerada (si és que algú la considera d'alguna manera, que espero que sí), quina barreja de formes verbals m'evoca, on se deu dir...

eigues?!

abans de recórrer a preguntar-ho a algú (no sé si dir "a algú" o "a ningú", i acabo triant "a algú" perquè preguntar-ho "a ningú" me sembla una mica absurd -a pesar que la inseguretat lingüística que sento em diu que falta que et semble més coherent dir-ho d'una manera per a que la correcta sigue una altra-), abans de buscar-ho en algun diccionari o abans de mirar si podia trobar-ho a internet, estos dies anava cavil·lant això que comentava al paràgraf anterior (tan llunyà quan t'emboliques d'estes maneres), i, davant los molts dubtes que tinc, insatisfeta de vore que, si només partixo de la meua ignorància i de suposicions, me dec estar perdent lo suc de l'expressió, pensant que fins i tot puc estar tergiversant-la, avui m'he trobat amb la necessitat d'acabar recorrent a preguntar-ho a algú, o a buscar-ho a internet i en diccionaris.

com les meues indagacions (per a variar), en lloc de simplificar-me les coses, m'han portat a noves galàxies on només de començar a explorar ja torno a sentir-me perduda (gustosament, però una mica col·lapsada),  de moment, en un següent post que avui no faré (perquè la nit passada he dormit molt poc i esta nit hauria de dormir una mica més, cosa que en principi hauria de ser fàcil), intentaré resumir, tant com pugue, les primeres impressions que cavil·lava abans de recórrer a... blablablà, o sigue:

- en quines situacions diria jo que he pronunciat o he trobat l'expressió "eigues?!";
- quins significats interpreto que pot tenir l'expressió;
- quines accepcions penso que pot tenir realment;
- quina forma verbal me sembla que deu ser considerada "eigues";
- quina barreja de formes verbals m'evoca;
- on se deu dir (però això no em caldrà resumir-ho perquè no arribo a imaginar-ho ni sé si podria averiguar-ho, de manera que és més aviat una pregunta retòrica);
- etcètera (i en això em concediré el favor de tampoc intentar resumir-ho, per no liar encara més la troca).

en un altre post, més avant, com a mínim m'agradaria esbossar alguna cosa d'estes galàxies que he trobat avui i que m'han resultat apassionants, en les quals m'esforçaré a no tornar a entrar esta nit per mor d'intentar conciliar el son abans que em toque tornar a aixecar-me.



només per acabar, una anècdota d'este matí que m'ha fet morir de riure:

ahir, a l'hora de dinar, me van trucar del col·legi de la sara per a dir-me que la xiqueta havia caigut al pati jugant amb unes amigues a donar voltes sobre si mateixes, a vore qui aguantava més rato girant. en la caiguda, va fer-se un bony al cap, i ara, amb lo gel que li hem posat, ja li ha baixat bastant, però diu que veu ratlles i triangles..., pos vinc de seguida a buscar-la i anirem a urgències...

vam anar al c.a.p., van explorar-la, va passar la tarde a casa i ella està bé, a part del bony i d'unes rascades.

este matí, li tocava gimnàstica i m'ha preguntat si no li faria una nota a l'agenda demanant al mestre que avui no en fes. mentre li escrivia la nota, quan anava per la cinquena línia, la sento que murmura: i quan la iaia de la iaia de la iaia, l'any mil set-cents...

jo que la miro i me la trobo repenjada a la taula, amb cara de paciència quasi infinita, i ella que em diu: dona, mama! no trobes que sobren estes tres línies?