dijous, 19 de març del 2015

que idiota continuo sent, pare...
si estesses viu, te moriries, fart de sentir-me.
que va...
tu eres més viu,
m'estimaves tal com sóc,
i t'agradava més la vida.
 
m'ajudaves a conviure
amb les meues tonteries.
tot ho fees més senzill.
jo a vegades me n'olvido.
 
quina sort, que continues sempre aquí,
contemplant com passa la vida,
amb los teus gotets de xupito,
fent-me riure...
o en silenci, sérios los dos,
de ben a prop i a la vegada de lluny, 
mirant-mo-la junts.
 
 
me fot ràbia, sentir-me així com me sento a vegades,
pare, tan burra!,
que em còstigue tant aprendre de tu...
 
"pos a mi m'agrades tal com ets",
"és que tu..."
és que res.
tu m'estimaves tal com sóc, igualment.
 
suposo que en lo fondo
(encara que a vegades me semble que no),
això sí que ho he après, de tu,
perquè en som uns quants, de bastant imbècils,
i estimo igualment.
 
imbècils i alhora savis, ep!
perquè a la pràctica, conscientment o inconscient,
mos aproximem i mos allunyem,
mos fem amorosos i a vegades odiosos,
com donant un curset
pa recordar-mos,
a natros mateixos
i als demés,
les coses més òbvies,
com que a vegades estem
i a vegades,
senzillament,
 no estem.
 
i jo per què m'inquieto,
si de fet, realment, és un descans, quan no estem?
 
ai, pare... gràcies.
quina paciència que tens...
 
 
 
 

 


5 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Molt bonic.
M'ha agradat llegir-ho.

fanal blau ha dit...

Potser Julián s'està posant els gots de xupito sota els ulls de l'emoció de llegir-te i amb la intenció de fer-te riure.
A mi també m'agrades tal com ets, noieta!
Una abraçada, cacaueta!

iruna ha dit...

no et conec, però gràcies per dir-ho i d'alguna manera compartir este moment "íntim".

bona nit, Xavier.


fanal,

l'altre dia mos vam quedar a mitges i ja no hem tornat a parlar. continuarem, eh?

era poc de plorar, mon pare. me sembla que va plorar més los últims dies (de felicitat, segons ell) que en tota la vida (com a mínim davant dels demés).

una abraçada, carinyeta.

Oliva ha dit...

LA DOLÇO DE LES TEVES PARAULES,RECONFORTAN...

iruna ha dit...

no era precisament dolçor el que sentia quan vaig començar a escriure-ho.

ni em semblen gaire dolces estes paraules...

si tu ho veus així, i si a sobre et reconforta, me n'alegro.

el que sí et puc dir és que parlar amb mon pare em va ajudar a endolcir l'amargor que sentia.

bona nit, oliva. i vigila la grip, que les persones som aquell animal que tantes vegades caiem amb les mateixes pedres ;) cuida't!