una vegada més, me sento promíscua.
cada pare que he trobat avui, l'he abraçat amb totes les ganes,
trobant-te a faltar, pare, i alhora sentint intensament la plenitud de l'emoció
d'abraçar-los a cada un d'ells.
que gelat estaves... i no tremolaves.
ja ni fred ni calor, pare?
relaxat i feliç de la vida que has viscut,
i també d'esta mort, bona amiga.
gràcies per presentar-me-la amb tanta naturalitat i fent-la bonica.
5 comentaris:
Un escrit tan natural, el teu, i al mateix temps preciós.
Hi dius algunes coses que sempre s han volgut veure oposades i no ho són. Fa bé llegir-te. Gràcies també a tu.
El teu pare ha sabut presentar-te-la amb naturalitat i com tu dius, fins i tot fent-la bonica. Té mèrit i ha estat i és, en vosaltres i en molts, un home savi. Conscient i coherent amb la finitud de la vida. Bon caram! Quina lliçó de vida la seva! Quina mort més admirable!
Ell ha sabut fer-ho tan be...tens raó. Però potser, tingueu-ho en compte, jo n'estic segura, la vostra complicitat ha estat del tot imprescindible.
Una abraçada per a tots cinc...
una abraçada a les dos, xiquetes.
retorno aquí, després de molts dies d'anar i venir...
voldria deixar-te escrit alguna cosa dolça, intel·ligent...
però no sé arribar a l'alçada de les dues xiquetes de dalt.
segurament perquè són dones, són especials.
o simplement perquè les dones, creadores de vida, i coneixedores del que costa, sabeu entendre força millor tots aquest cicles.
retorno aquí, dolça amiga-amor, avergonyit per no haver deixat petja abans.
una bosseta plena de petons dolços
unes abraçades infinites
;¬)*
mon pare era home, i molt especial, i creador de vida, i coneixedor del que costa, i comprensiu...
també els homes sou tot això. i em sap greu que t'avergonyixques de no haver vingut abans. ja saps que aquí no cal venir, ni dir res.
me va agradar sentir-te i poder compartir amb tu una mica d'este moment que encara se'm fa estrany.
una abraçada, xiquet
Publica un comentari a l'entrada