paroxetina

me sembla que la relació amb tu està sent la més llarga que he tingut.
quants anys fa que estem juntes? ja ni ho sé.

m'he tornat a despistar. una setmana, potser?
no et tenia i no trobava el moment de venir-te a buscar.
en alguns moments, me'n recordava de tu, "vés amb compte, iruna, que ja saps què passa després...", fins que avui, patapam.

a la farmàcia, preguntant per tu, m'he posat a plorar. i no ha sigut la primera plorada del dia.

ahir van marxar els xiquets amb mons pares una setmana de vacances. m'alegro que almenys amb ells puguen fer-ne i sortir de la nostra rutina.

suposo que el meu cos avui m'ha donat permís per desmoronar-me.
mentre l'aicard i la sara són aquí, no m'ho puc permetre. i la setmana que ve i l'altra, tampoc, que mon germà farà vacances i he d'arribar a tot tant com pugue.

potser tu, coneixent-me, ja te'm vas acabar amb vista, i, sabent que em despistaria, vas fer el càlcul just i necessari: "va tan de cul que no se'n recordarà de mi en uns dies ni trobarà el moment d'anar-me a buscar; quan los xiquets màrxiguen, acabarà de descarregar les piles, caurà fulminada dijous i s'arrossegarà a la farmàcia perquè s'adonarà que em necessita; tindrà tres dies per pair-me, mentre intenta avançar feina que després no podrà fer amb suficient dedicació, i així dilluns...".

gràcies, paroxetina. tu sí que ets previsora. no sé què faria sense tu.