aquella nit, a l'hospital, volia quedar-se a dormir amb tu.
va pujar a casa a sopar...

i en aquell precís instant, mentre ella entrava a l'aigua,
tu vas fer l'última inspiració... i et vas capbussar.

també volies dormir amb ella, però no a l'hospital.
i a través del somni de les aigües,
vas anar-la a trobar.

dels accents

m'agraden los accents.
se'm faria estrany viure sense ells i els trobaria a faltar. 

com quan tanco els ulls i vaig per casa paupant per a orientar-me sense mirar, vaig a fer ara la prova  d'escriure sense accents, aviam com me sento... aviam que passa...

(aviam que passa...?
pensaria que em falta una coma entre l'aviam i el que?
me preguntaria què devia ser allò a punt de passar?
potser, aviam (vigileu!), que passa un tren?)



podria ser que no em compliques tant la vida i...

(qui? tu?
pensaria: podria ser que (tu) no em compliques tant la vida?)


va, dona, potser no seria tan rebuscada i entendria el sentit d'aquell aviam que passa, sense coma (ni l'accent), o m'aferraria a aquella esperança de no complicar-me (jo mateixa) tant la vida.
 
 
dubtaria sovint? m'aniria plantejant a cada moment si estic interpretant correctament la lectura? podria ser que, mig inconscientment, ja fos prou encertada la interpretacio?


(llegiria interpretacio "accentuant-la" aguda? podria arribar un dia que dubtés si pronunciar-la plana? o això només me passaria amb les paraules que no utilitzo i amb les que desconec?)


o acabaria malinterpretant lo sentit de les paraules? i si aixo passes...

(aixo?
m'interrompria jo mateixa la lectura jugant a conjugar un verb que encara no coneixia?
lo verb aixar: jo aixo, tu aixes, ell aixa...
m'instal·laria a viure definitivament a la parra o a la lluna amb tantes distraccions constants?)


buscaria alternatives per substituir si aixo passes per evitar confusions?
prescindiria de l'aixo i, en lloc de dir i si passes, provaria altres opcions?
i si fos d'esta manera...
    
 
me podria passar que sovint no entengues lo sentit de qualsevol cosa llegida?

(qui? tu?
ah, no, me referia a mi, que no ho entengués jo.)


i me n'adonaria?
o moltes vegades ni tan sols en seria conscient i estaria malinterpretant les paraules sense ni adonar-me'n?

es excessiu pensar que em pogues passar aixo?


(catxis la mar... trobaria a faltar la distinció entre l'és del verb ser, l'es mallorquí i l'es va aixecar de matí.

i hauria de resignar-me a acceptar que aquella o de pogués me tornaria a confondre, i ara encara més, sense els accents.

aquella o que, primer, quan me la van ensenyar, me va semblar punyetera, però després, quan vaig aprendre que m'ajudava a distingir-la de quan te diuen fes-ho com pugues, me va semblar tan útil.

què pensaria si algun dia algú em digués quan pogues...?
seria capaç, potser pel context, d'entendre que m'està dient que face alguna cosa quan jo pugue i que s'ha errat escrivint una o en lloc de la u?
o em quedaria plantada esperant que acabés la frase, pensant a veure què em vol dir aquella persona que faria quan (ella) pogués?

oblidaria fins i tot quan escrivim ara la u o la o? m'importaria haver-ho oblidat? ho recordaria vagament com una rèmora arcaica ja superada?

enyoraria realment tot això?


me sembla que sí. ja ho enyoro ara.

pensava que si un dia et mories abans que jo, me moriria jo també.
se'm fa tan estrany no haver-ho fet... i pràcticament ni plorar-te...

és com si no t'haguesses mort, o com si la teua mort no fos com la que jo fins ara coneixia.
te sento aquí, present, a tot arreu... atent a tot el que passa, i alhora tan tranquil, passe el que passe...

t'escric ara, per mi mateixa, per buidar-me una mica, no perquè tu pugues llegir-ho, perquè de fet ja saps què penso i sento fins i tot abans de jo escriure-ho. no sé com dir-ho... tinc la sensació que tu "ja ho veus tot", "ja ho saps", que "ja ho entens"...

són los demés qui em recorden que no hi ets, quan l'aicard me diu que et troba tan a faltar, quan la mama et recorda a cada moment, quan la sara s'emociona en veure la iaia que plora i et veig al fons dels seus ulls de xiqueta...

a l'aicard no el consola que li digue que et sento aquí sempre, tan a prop nostre... "no està, i l'enyoro molt", me diu, sentint claríssima la teua absència que li pesa.

avui al matí, al banc, la roser, somrient, m'ha preguntat per tu, "què tal?, com està ton pare?"...

no ho sabia encara. li he dit que et vas morir fa uns dies, a finals d'agost.

s'ha quedat tota quieta, impressionada. mentre li he fet un petit resum de com va anar tot los últims dies, ha acabat de fer el que estava fent, i quan m'ha donat l'imprès, tenia els ulls plens de llàgrimes. m'ha contagiat l'emoció, papa, ella a mi. m'han vingut ganes de plorar també, de veure-la a ella tan afectada.

recordes aquell gotet de xupito que em portaves quan era menuda, quan plorava, per a recollir-me les llàgrimes? si per mi fos, ara no l'ompliríem, papa. avui t'explico esta ploradeta, però gairebé ni compta, perquè ha sigut més de veure l'emoció de la roser. ja ho veus tu mateix... tan plorona que era ta filla, i ara pràcticament ni et plora.

i mira que explicar-te justament això... quan a més no cal explicar-te res perquè tu ja ho veus tot. quin mal gust, tat pare?

ja em coneixes. a tu sempre t'ho he pogut explicar tot.

corbera

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

lo iaio i la iaia senten
encara el crit de les bombes,
quan cauen, ans d'estrellar-se.

matalàs de llana al cap
i les mans que l'aguantaven
totes plenes de metralla.

corrien per a amagar-se.


com és que encara en són tants
que juguen a barallar-se?

la iaia, com l'albert pla, com pau riba i pascal comelade, com la núria graham i la sharon van etten, en un llapisset, al cotxe, m'han acompanyat durant tot lo mes d'agost en les anades i vingudes a sant pau, quan venia a estar amb tu, pare, o quan anava o tornava de la faena mentre era el jofre qui estava amb tu i amb la mama; quan després, a tortosa, anava o venia de l'hospital, on has mort tan a gust i feliç; i continuen ara cada dia acompanyant-me, com tu, sempre.

anit, escoltant les cançons de la iaia, vaig descobrir per casualitat que este dissabte vénen a actuar a la plaça del mercat, passada la mitjanit. no m'ho podia creure... la sara també s'ha il·lusionat i té ganes que hi anéssem.

natros que  mai anem a concerts... este dissabte tenim cita doble, perquè l'aicard també diu d'anar al concert que faran l'iban i el seu grup de reggae, natural band, a l'ermita de migcamí, a la festa d'homenatge que fan tots los anys al vidal.  també ell estimava esta terra, com tu, eh papa? potser ja te l'has trobat per alguna sendera i escoltareu junts la música de l'ermita, i més tard la que arribarà del mercat, lo dissabte.

l'aicard te n'havia parlat, de l'iban. és molt bon jan, un bon amic per a l'aicard, i ell se l'estima. sé que li parla de tu i li explica que et troba molt a faltar. també la sara.



(natural band)




"la platja" - la iaia


"on ets, matilda?" - la iaia


"declaració de principis" - la iaia


"l'ós" - la iaia


"última nit" - la iaia

una vegada més, me sento promíscua.


cada pare que he trobat avui, l'he abraçat amb totes les ganes,
trobant-te a faltar, pare, i alhora sentint intensament la plenitud de l'emoció
d'abraçar-los a cada un d'ells.


que gelat estaves... i no tremolaves.
ja ni fred ni calor, pare?
relaxat i feliç de la vida que has viscut,
i també d'esta mort, bona amiga.


gràcies per presentar-me-la amb tanta naturalitat i fent-la bonica.