pensava que si un dia et mories abans que jo, me moriria jo també.
se'm fa tan estrany no haver-ho fet... i pràcticament ni plorar-te...

és com si no t'haguesses mort, o com si la teua mort no fos com la que jo fins ara coneixia.
te sento aquí, present, a tot arreu... atent a tot el que passa, i alhora tan tranquil, passe el que passe...

t'escric ara, per mi mateixa, per buidar-me una mica, no perquè tu pugues llegir-ho, perquè de fet ja saps què penso i sento fins i tot abans de jo escriure-ho. no sé com dir-ho... tinc la sensació que tu "ja ho veus tot", "ja ho saps", que "ja ho entens"...

són los demés qui em recorden que no hi ets, quan l'aicard me diu que et troba tan a faltar, quan la mama et recorda a cada moment, quan la sara s'emociona en veure la iaia que plora i et veig al fons dels seus ulls de xiqueta...

a l'aicard no el consola que li digue que et sento aquí sempre, tan a prop nostre... "no està, i l'enyoro molt", me diu, sentint claríssima la teua absència que li pesa.

avui al matí, al banc, la roser, somrient, m'ha preguntat per tu, "què tal?, com està ton pare?"...

no ho sabia encara. li he dit que et vas morir fa uns dies, a finals d'agost.

s'ha quedat tota quieta, impressionada. mentre li he fet un petit resum de com va anar tot los últims dies, ha acabat de fer el que estava fent, i quan m'ha donat l'imprès, tenia els ulls plens de llàgrimes. m'ha contagiat l'emoció, papa, ella a mi. m'han vingut ganes de plorar també, de veure-la a ella tan afectada.

recordes aquell gotet de xupito que em portaves quan era menuda, quan plorava, per a recollir-me les llàgrimes? si per mi fos, ara no l'ompliríem, papa. avui t'explico esta ploradeta, però gairebé ni compta, perquè ha sigut més de veure l'emoció de la roser. ja ho veus tu mateix... tan plorona que era ta filla, i ara pràcticament ni et plora.

i mira que explicar-te justament això... quan a més no cal explicar-te res perquè tu ja ho veus tot. quin mal gust, tat pare?

ja em coneixes. a tu sempre t'ho he pogut explicar tot.