dijous, 23 d’octubre del 2014

dels accents

m'agraden los accents.
se'm faria estrany viure sense ells i els trobaria a faltar. 

com quan tanco els ulls i vaig per casa paupant per a orientar-me sense mirar, vaig a fer ara la prova  d'escriure sense accents, aviam com me sento... aviam que passa...

(aviam que passa...?
pensaria que em falta una coma entre l'aviam i el que?
me preguntaria què devia ser allò a punt de passar?
potser, aviam (vigileu!), que passa un tren?)



podria ser que no em compliques tant la vida i...

(qui? tu?
pensaria: podria ser que (tu) no em compliques tant la vida?)


va, dona, potser no seria tan rebuscada i entendria el sentit d'aquell aviam que passa, sense coma (ni l'accent), o m'aferraria a aquella esperança de no complicar-me (jo mateixa) tant la vida.
 
 
dubtaria sovint? m'aniria plantejant a cada moment si estic interpretant correctament la lectura? podria ser que, mig inconscientment, ja fos prou encertada la interpretacio?


(llegiria interpretacio "accentuant-la" aguda? podria arribar un dia que dubtés si pronunciar-la plana? o això només me passaria amb les paraules que no utilitzo i amb les que desconec?)


o acabaria malinterpretant lo sentit de les paraules? i si aixo passes...

(aixo?
m'interrompria jo mateixa la lectura jugant a conjugar un verb que encara no coneixia?
lo verb aixar: jo aixo, tu aixes, ell aixa...
m'instal·laria a viure definitivament a la parra o a la lluna amb tantes distraccions constants?)


buscaria alternatives per substituir si aixo passes per evitar confusions?
prescindiria de l'aixo i, en lloc de dir i si passes, provaria altres opcions?
i si fos d'esta manera...
    
 
me podria passar que sovint no entengues lo sentit de qualsevol cosa llegida?

(qui? tu?
ah, no, me referia a mi, que no ho entengués jo.)


i me n'adonaria?
o moltes vegades ni tan sols en seria conscient i estaria malinterpretant les paraules sense ni adonar-me'n?

es excessiu pensar que em pogues passar aixo?


(catxis la mar... trobaria a faltar la distinció entre l'és del verb ser, l'es mallorquí i l'es va aixecar de matí.

i hauria de resignar-me a acceptar que aquella o de pogués me tornaria a confondre, i ara encara més, sense els accents.

aquella o que, primer, quan me la van ensenyar, me va semblar punyetera, però després, quan vaig aprendre que m'ajudava a distingir-la de quan te diuen fes-ho com pugues, me va semblar tan útil.

què pensaria si algun dia algú em digués quan pogues...?
seria capaç, potser pel context, d'entendre que m'està dient que face alguna cosa quan jo pugue i que s'ha errat escrivint una o en lloc de la u?
o em quedaria plantada esperant que acabés la frase, pensant a veure què em vol dir aquella persona que faria quan (ella) pogués?

oblidaria fins i tot quan escrivim ara la u o la o? m'importaria haver-ho oblidat? ho recordaria vagament com una rèmora arcaica ja superada?

enyoraria realment tot això?


me sembla que sí. ja ho enyoro ara.






2 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

:) tu si que ets un cas... :D

Però m'has fet passar una molt bona estona llegint-te.

Llegir-te aquestes coses és un estímul mental que no té cap substitut possible. Un exercici d'obertura de la ment.
Crec que em costaria molt es riure sense accents, però també crec, sense poder-ho demostrar, que ens espavilaríem força bé.

iruna ha dit...

segurament sí que mos espavilaríem com fos, quin remei, de fet ja ho estem fent, perquè ja han començat a desaparèixer.

me preguntava les implicacions que pot tenir, les confusions o els dubtes que pot generar una escriptura i la lectura sense accents... si mos fa rumiar, o si no mos afecta, què perdem pel camí, si prescindir dels accents mos pot fer oblidar altres coses...

m'alegro que t'ho passesses bé llegint això. jo penso que és massa espès.

una abraçada, carme.