seguint la proposta de relats de la carme
a partir d'una fotografia del barbollaire
les tres havien perdut ja el compte de quantes vegades s'havien tirat a rebolcar-se per la gespa.
cada vegada que algú les agafava i les reomplia de vi, de seguida podien sentir diferents llavis que les llepaven i les anaven xuclant per beure-se-les.
elles, amb picardia i alegres, quan coincidien les tres en algun d'aquells coixins on gairebé no podien aguantar l'equilibri, encara mig plenes, del tot buides o amb un culet de vi, enjogassades se tiraven a l'herba, com qui es tira al mar des de les roques, i flotaven allà, transparents i felices de trobar-se encara senceres, sentint les pessigolles de les fulles al vidre, fins que algú tornava a prendre-les i a omplir-les de vi, mentre sentien: "de qui eren?", "tant se val!, dóna-me'n!, dóna-me'n!", abocant-les a altres llavis, o repetint-los.
11 comentaris:
Les copes com a protagonistes... Genial idea!!
Ha estat un bona sorpresa la teva participació... Moltes gràcies per ser-hi.
Les libidinoses irrompibles m'han fet molta gràcia...
Una abraçadeta, bonica
com ets, amiga-amor...!! ;¬)
M'encanta!
petonet dolç :¬)*
caram ! m'agrada l'enfoc de les copes ....remotament s'assembla de lluny al meu intent de relat que sortirà demà cap a la nit bon relat el teu!
carme, ja saps que no acostumo a participar en coses així, però anit, tornant a mirar estes copes equilibristes sobre els coixins del barbollaire, mira, me vas animar a jugar una mica :)
una abraçadeta
barbollaire........
reconec que em posava una mica nerviosa trobar aquelles copes "a punt de caure" damunt dels coixins, i suposo que d'alguna manera em van dir "abans de caure, preferim tirar-mos natros mateixes!" :)
bessitos
elfreelang
"remotament i de lluny", i encara així dius que s'hi pareixen. tà bé això. vindré a llegir-te, a veure... :)
:)
besito, iruna!
bona nit, fanaleta
bissito :)
aprofitant que heu vingut, una coseta: a la cançó "peixet de plata" del pau riba amb pascal comelade (uns posts més avall), hi ha alguns trossets que no els entenc. si vatros pilleu la lletra, m'encantaria entendre-la tota :)
fa dies que estic enamorada d'estes cançons, lletres i músiques.
una abraçada múltiple :)
Bo és preguntar que n'opinen les copes.
Molt encertat. el vi té vida i se l'ha traspassat a les copes. Ai si moltes copes parlessin del que s'han assabentat per uns llavis amorosos!.
Molt bonic el teu relat.
Salutacions
La vida dels objectes és un enigma que algun dia la ciència ens explicarà, i aquell dia ens quedarem parats. Jo conec objectes que s'han suïcidat, objctes que canvien de lloc, mitjons que s'alliberen del seu bessó i marxen, etc.
sí, rafel. i a vegades, sense necessitat de preguntar, ja parlen :)
m'alegra si t'ha agradat, Alfonso. també a mi m'ha agradat llegir-te, en català i en castellà. m'ha semblat
entendre que has marxat d'aquell poble d'almeria on has viscut i compartit tantes experiències. no sé on ets ara, ni si encara fas de mestre.
potser aquell dia en què la vella Olivetti semblava tan freda mentre tu et perdies en la profunditat de la vall, d'alguna manera t'estava acompanyant en l'espera i el silenci, confiant que aviat arribessen noves companyies i emocions per continuar escrivint la vida. jo també tenia una Olivetti bona amiga amb qui vaig començar a teclejar. ara no sé on para, però mos acompanyaran sempre, còmplices.
Lluís, ja veus que a part de tot això que dius, pel que sembla (com a mínim alguns objectes) també s'exciten i disfruten bons moments :)
una curiositat: amb estos objectes que coneixes que s'han suïcidat, encara hi tractes?
bona nit i una abraçada, Lluís.
Publica un comentari a l'entrada