estendre la roba
mirar i mostrar-te a través dels vidres
obrir les finestres
despullar-te
sentir fred i dir-ho
sentir calor i també dir-ho
abocar sentiments
obrir-te
escriure
guardar la roba
no mirar i no mostrar-te
tancar les finestres
vestir-te
sentir fred i no dir-ho
sentir calor i no dir-ho tampoc
callar els sentiments
tancar-te
no escriure
3 comentaris:
Aquest és un poema filosòfic molt colpidor i interessant.
Aprendre a què? Em fas pensar que quan hem après una de les dues coses (de les dues opcions) no ens queda més remei que aprendre l'altra. Cadascú aprèn primer la que li srmbla mès necessària. Però cap de les dues és suficient. Les dues em semblen necessàries. I sovint quan aprenem l'una desaprebem l altra i hem de tornar- hi, en la mesura que sigui. Pot ser que cada cosa tingui el seu temps?
Bon dia, iruna... Petonassos.
Ei... Anònim??? Soc la Carme!!!!
ai, carme... "un poema filosòfic i colpidor", ja veus...
tant com pot ser-ho una pedra, una flor, o una cagada de moixonet.
gràcies pel comentari que em fas després, esta reflexió més atenta del que vaig escriure.
si ho vaig escriure amb interrogant és perquè no tinc tan clar que realment calgue aprendre a no escriure, a callar, a no expressar el que sentim.
quan puc -que no sempre puc, i de fet a vegades me costa moltíssim- viure i escriure'm tal com sóc, tal com sento, me sento més a gust, com més amiga de mi mateixa.
quan no puc fer-ho, ja sigue per incapacitat pròpia, o quan algú està molest perquè ho face així, me sento malament. d'alguna manera, aquella amiga de mi mateixa me tapa la boca, i jo m'ofego.
una altra cosa és quan no escrivim o no aboquem el que pensem o sentim perquè en aquell moment no tenim la necessitat de fer-ho.
però també entenc això que dius, i d'aquí també ve aquell interrogant, perquè de la mateixa manera que et dic que no tinc clar que a vegades calgue callar, també a vegades penso que potser sí que cal.
aprendre a conviure amb los silencis, amb lo no-escriure, aprendre a viure cap endins, probablement sí que també és un aprenentatge necessari. a vegades mos hi trobem sense remei, incapaços d'obrir-mos. i a vegades ho necessitem.
una abraçada, carme.
Publica un comentari a l'entrada