que idiota continuo sent, pare...

si estesses viu, te moriries, fart de sentir-me.

que va...

tu eres més viu,

m'estimaves tal com sóc,

i t'agradava més la vida.

 

m'ajudaves a conviure

amb les meues tonteries.

tot ho fees més senzill.

jo a vegades me n'olvido.

 

quina sort, que continues sempre aquí,

contemplant com passa la vida,

amb los teus gotets de xupito,

fent-me riure...

o en silenci, sérios los dos,

de ben a prop i a la vegada de lluny, 

mirant-mo-la junts.

 

 

me fot ràbia, sentir-me així com me sento a vegades,

pare, tan burra!,

que em còstigue tant aprendre de tu...

 

"pos a mi m'agrades tal com ets",

"és que tu..."

és que res.

tu m'estimaves tal com sóc, igualment.

 

suposo que en lo fondo

(encara que a vegades me semble que no),

això sí que ho he après, de tu,

perquè en som uns quants, de bastant imbècils,

i estimo igualment.

 

imbècils i alhora savis, ep!

perquè a la pràctica, conscientment o inconscient,

mos aproximem i mos allunyem,

mos fem amorosos i a vegades odiosos,

com donant un curset

pa recordar-mos,

a natros mateixos

i als demés,

les coses més òbvies,

com que a vegades estem

i a vegades,

senzillament,

 no estem.

 

i jo per què m'inquieto,

si de fet, realment, és un descans, quan no estem?

 

ai, pare... gràcies.

quina paciència que tens...